L’Any Desideri Lombarte

quintana9.2014-05-17Imagen

graciatortosa6.2014-05-17José Miguel Grracia, en el acto de homenaje a Desideri Lombarte, en Tortosa. En la fotografía anterior, el profesor Artur Quintana leyendo su recuerdo a Desideri Lombarte cuyo texto íntegro se recoge más abajo. Fotos Sigrid von der Ter.

 

 

(Texto íntegro de la Conferencia pronunciada en Tortosa, por el profesor Artur Quintana i Font, el 15 de mayo, sentro de uno de los actos organizados en homenaje del escritor Desideri  Lombarte Arrufat con ocasión del 25 aniversario de su muerte)

 

 

 

L’Any Desideri Lombarte

Enguany fa vint-i-cinc anys de la mort d’en Desideri Lombarte i Arrufat, el més gran poeta aragonès en llengua catalana l’Aragó, com és ben sabut. Això va passar el 3 d’octubre de1989 a Barcelona.

Quan tot semblava que anava bé, després d’una greu operació de cor, Lombarte ens va abandonar. I això no és retòrica: d’ençà de la seva mort ens sentim orfes els aragonesos de llengua catalana. En Desideri, com solem anomenar-lo, tenia aquell dia cinquanta-dos anys. Ara en tindria 77.

Fill únic de petits propietaris rurals havia nascut el 3 de febrer del 1937 al Mas del Molinar, a la partida de l’Escresola de la vila de Pena-roja a l’Alt Matarranya. Visqué la infantesa als masos, al Molinar i al Mas d’Eixendri.

Gairebé no va anar a escola, els masos quedaven molt lluny de la vila i anar i tornar cada dia a peu no era possible. Aprengué a casa.

Als vuit anys li van detectar una feblesa cardíaca. Mai no podria treballar de ferm com a llaurador i és per això que als onze anys els pare el van dur intern als escolapis d’Alcanyís per a poder trobar-li una feina adequada a la seva dolència.

Allí va fer el batxillerat, i on els padres sense adonar-se’n li van descobrir el seu català de casa a través de les classes de llatí. En unes memòries bilingües, escrites molts anys més tard, Lombarte declararà: Benditos sean el padre Pedro y su latín, que me hicieron intuir la validez y dignidad de mi lengua materna.

A Alcanyís va conèixer les llengües i les literatures castellana i llatina en les seves manifestacions escrites. A Pena-roja havia conegut la propia llengua catalana i la seva literatura en la manifestació oral. La seva mare, Miquela Arrufat, i les ties maternes, eren conegudes glosadores –folies en diuen allà.

Torna a Pena-roja i ajudava els pares al camp mentre estudia de delineant percorrespondència.

Als dinou anys se’n va a Barcelona on troba feina en un despatx d’arquitecte, i ocasionalment fa classes de llatí.

Es casa amb Rosalia Gil, pena-rogina, i tenen tres filles. El 1980, als 43 anys, per raons de salut, ha de deixar la feina i aleshores comença la seva vida d’escriptor i investigador, a contratemps i a ple, intensament i, tanmateix, amb pausa i amb mida, perquè intueix que pot no viure gaire.

No perd mai el contacte amb Pena-roja, amb la família hi torna sovint, i ell hi és sempreen el pensament. I així anirà sorgint el mite de Pena-roja. Sempre Pena-roja, dirà a les

S’inicia a la literatura publicant en les revistes matarranyenques –Programes de festa major, la Gaceta del Matarranya –on sortirá per primera vegada el seu ‘L’emigrant pena-rogí’-, Sorolla’t, La Comarca- i saragossanes: Andalán i Rolde.

El 1987 l’ajuntament de Vall-de-roures li veta la publicació d’unes poesies al Programa de Fiestas de Valderrobres perquè són escrites en català. (p. 196)

Ell continua escrivint. No callaré escriu a les cartes.

En escassos vuit anys, del 1981 al 1989, escriu deu poemaris –Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Cartes a la molinera, La bona vida i la mala bava, A l’ombra de les roques del Masmut, Romanços mai contats, Boires i borrims, Sentències comentades, Voldria ser …, Miracles de la Mare de Déu de la Font i Poesies Esparses-.

El 31 de juliol del 1989, un mes abans de morir, havia sol·licitat una beca per a escriure un poemari que s’havia de dir “Estimada terra o les cartes d’un emigrant”.

Redacta sis peces teatrals breus –Pena-roja i Vallibona, pobles germans, El fantasma del molí, Representació commemorativa d’una de les visites dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja (S. XVI), La bruixa i el frare, Lo quic, quiri, quic i Canis lupus infelix (lo pobre llop)- I dues novel·les –Memòries d’una desmemoriada mula vella i Les aventures del sastre Fa una història de Pena-roja, en descriu en una altra extensa obra els nombrosos masos escampats pel terme, i inicia el dels masos de Mont-roig, que no acabaràrm, recull la toponímia pena-rogina i en prepara l’edició, com també la d’Aiguaviva, més molts articles d’història, lingüística i etnografia.

Bon dibuixant sovint il·lustra els seus propis textos.

Tret de dos llibres –una peça de teatre i un poemari- i els articles de revista la seva obra ha anat sortint pòstumament. I encara queda per publicar el llibre sobre els Masos de Pena-roja, i uns quants articles breus.

El 2002 es publica l’epistolari dels anys 1981-1989 que dóna molta informació sobre la seva activitat literària i d’animador cultural. Indispensable per a fer-ne una imprescindible biografia de Desideri Lombarte.

Molts d’aquests títols es troben exhaurits i s’han de reeditar, en especial els de poesia.  Cal confiar que las Prensas Universitarias de Saragossa, que es troben en deute amb la literatura aragonesa en català, ja que fins ara tenen un únic títol en aqueixa llengua a les seves col·leccions de clàssics aragonesos, hi incloguin la poesia completa d’en Lombarte. Tot porta a creure que enguany es reeditarà l’antologia lombartiana  üllar el món des del Molinar exhaurida de fa temps, imprescindible per a endinsar-se en la

Hi ha el projecte de reunir en un volum tot el teatre actualment dispers en llibres i revistes, malauradament ben poc representat, així com també els molts articles

La seva poesia troba forta difusió en cedés i freqüents concerts de diversos cantautors i grups musicals aragonesos i catalans: Àngel Villalba, Anton Abad, Túrnez i Sesé, Mallacán, Los Draps, Temps al Temps, Duo Recapte, Quico el Cèlio, Montse Castellà

En la seva obra, independentment del gènere, Lombarte exposa les formes de vida de l’Alt Matarranya que s’havien mantingut gairebé inalterables des del Neolític i que en pocs anys, no més enllà de la dècada del setanta del segle XX, han desaparegut

Són formes de vida que ell ha viscut profundament, que coneix a fons, i que sap que són irremeiablement condemnades a l’extinció. Les descriu sense malenconies ni enyorances, sense res del manriqueny cualquiera tiempo pasado fue mejor, amb vitalisme i entusiasme, i crític quan cal –tos he trobat cruels, durs i freds com lo vidre o els celebrats Quant per una vida? i Quan no quedarà res.

Acompanyant les formes de vida tradicionals –els cicles vitals, els agrícoles i els ramaders- Lombarte dóna ample desplegament al paisatge matarranyenc, als seus cingles i barrancs, i a les bèsties i la flora bosquines, amb les quals es metamorfosejarà –ni sóc agaó, ni sóc cascaula, ni herbeta de perdiu: sóc crespinell, Esparver d’ales fines jo vull ser… .

Escriu bàsicament per al públic català general, és clar, però pensant sempre especialment en el matarranyenc, l’aragonés. I sap que si bé la llengua catalana i la cultura que conforma es troben fortament discriminades a tot arreu, enlloc no ho són tant com a l’Aragó.

Per a fer front a una permanent política, tan oficial com para-oficial, de destrucció de la identitat dels aragonesos de llengua catalana, amb manipulació incessant de la llengua, dels mites, les llegendes i la història, ha de revifar aquella i donar una visió pròpia D’ací l’ús tant de la morfologia com, sobretot, del lèxic matarranyenc, molts mots del qual en poetitzar-los enlairarà a l’estàndard literari,

Així com l’afany, insisteixo, de presentar els mites, les llegendes i la història matarranyencs per primera vegada amb visió no alienadora. Penseu que la història que es fa a l’Aragó sol ser molt sovint en clau anticatalana.

Insisteix en la revifalla en la pròpia obra de la literatura popular –refranys, cançons, mimologies, frases fetes … -, que coneixia bé per tradició familiar. Que gairebé no n’hi havia d’altra a l’Aragó quan començava a escriure.

És una actitud que trobem també en els molts altres escriptors en català de l’Aragó que van sorgint en aquella mateixa dècada dels vuitanta del segle passat. Tots ells volen omplir amb les pròpies obres el buit literari en català a l’Aragó que els ha precedit.

Els cal, doncs, escriure del territori propi, i només quan hauran complert amb aquest deure podran diversificar més lliurement les temàtiques.

Lombarte així ho farà i a mesura que avança en l’escriptura aniran sorgint més temes deslligats d’un ací pena-rogí –llegiu aragonès.La reflexió sobre la mort, la mort que sempre intuïa propera, el comiat, la solitud, es troben ara amplament en els textos. Sense abandonar mai, això sí, el mite pena-rogí.

Amb motiu del vint-i-cinc aniversari de la seva mort les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana a l’Aragó han declarat el 2014 Any Desideri Lombarte.

L’acte central serà el 21 de juny a Pena-roja, la seva vila natal, precedit i seguit de moltes actuacions –articles de revista, conferències, exposicions de la seva obra, …, i especialment concerts i recitals de la poesia tant a l’Aragó com a Catalunya; -el que ara fem aquí n’és un exemple-

No em consta ara com ara que els altres territoris de llengua catalana -València i les Balears- . s’hi hagin afegit.

Es presentarà la recent edició de la novel·la Les aventures del sastre Roc d’Arça, i possiblement es reeditarà l’antologia Ataüllar el món des del Molinar.

Més difícil sembla, malauradament, que tiri endavant la representació d’alguna peça del teatre lombartià.

Els companys que em seguiran us donaran algunes mostres de la poesia lombartiana o sobre la seva obra.

Jo us oferiré unes citacions d’una obra més aviat poc coneguda d’en Lombarte: el seu Epistolari 1981-1989 que abans he citat. Són cites que ens diuen molt sobre el seu pensament i actitud.

Peró si no sabem la sort que tenim. Som aragonesos i mos podem entendre en los valencians i en los aragonesos i estem al mig. (p. 37)

Tinc per a mi (1985) que per l’Aragó bufaran mals vents, i contra les nostres veus se n’eixecaran d’altres que, per anar bé, mai haurien de tindre raó. (p. 80).

Que no, que no són interessos catalans los que mouen a molta gent de la Franja a treballar i estudiar per la nostra cultura. Que són los propis interessos i és la nostra essència i la nostra raó de ser i la nostra identitat lo que aquí se ventile i se defèn. (p. 81)

Que la unitat no vol dir de cap manera uniformitat. Que la diversitat engrandix l’Estat.

Insistir que som, per raons històriques i polítiques de fa set centúries, de l’administració d’Aragó. Però parlem català des de la Reconquesta, perquè els pobladors del nostre territori eren catalans, i natres som descendents d’aquella gent. (p. 81)

Que tots som uns, punyeta!!! Que ningú és més que l’atre, que tots som iguals quan parlem, i pensem igual. (p.82)

Fa dies que estic llegint “Catòia l’Enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus.Deuen de ser uiversals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen, El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupi del recapte. Lo ritual de junyir les vques … I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. (p. 124).

Escriu-me, però en la nostra llengua, i no te preocupos gens de l’ortografia. De l’ortografia ja n’anirem parlant. (p. 139)

Hi ha una xiqueta a Pena-roja, estudiant de COU a Alcanyís, que tot i que està dins un ambient castellà –agressiu i tot a vegades-, ella, tossuda parle i escriu, tant com pot en la seua llengua. Bona mossa de veritat. Ùltimament en va enviar amb una carta, un poema que transcric –tal qual- amb totes les faltes i tot, Però és que em va emocionar. Té tanta força. És un desfici, un neguit de poema. (p. 147)

Pel que es veu al bisbe de Lleida [Ramon Malla], això de la llengua no el preocupa

Que rica, que rica és la llengua. I, redéu, que pobre de llengua sóc jo. Fa vergonya. No va ser Lope de Vega qui va dir: “No he sentido jamás vergüenza de no saber una lengua, sino la mía”? Jo estic amb Lope. (p. 165),

Vam parlar de llibre i d’articles i de Bada, que potser ja no hi serà [l’estiu de 1987], i de lo que pot passar si no hi és i si –segons com- ens haurem de quedar muts …, i de tanta misèria. I penso que a les hores baixes reconforte tenir amics … I llibres, tindre llibres  l’abast. I un poema inacabat que anem escrivint cada dia, vers a vers. (p. 2059)

Haurem de tornar a demostrar, mil camins si més convé, que la nostra catalanitat lingüística i cultural, no moes ve de fora, que forme part de la nostra essència i no se’ns pot esborrar com si fore una taca. Si mos volen rentar la taca, mos hauran de treure la pell, mos hauran de dixar muts i mos hauran de tallar les mans. I no podran. (p. 220).

Hi ha gran sequera per les nostre terres, tan estimades i tan difícil de pair, de vegades.

Com a nota anecdòtica i emotiva, la participació d’una xiqueta de 14 anys de Pena-roja amb el conte de la Guixeta, i una carta disculpant-se de l’ortografia: “perdonen las faltas, pero como no tenemos maestra …”. Que trist, no? Don Pòlito [Hipólito Gómez de las Roces] i els seus companys de viatge no tenen perdó de Déu. És indignant i és vergonyós. Estúpid orgull i regionalisme estúpid. Quan se’ls obrirà el cervell, que se’ls fara de dia i ho voran clar? L’odi a la llengua per l’odi al catalanisme. La negra nit circulant per túnels de via estreta. Vergonya tinc de la meua estimada terra i dels meus estimats paisans. (p. 290)

De tant en tant convé tastar-ne una de calenta, després de tantes de fredes com ens toca galdir-nos (p. 277)

És potser l’hora dels dubtes. De la transcendència o de la fi total i absoluta. Moltes creences se m’han desfet a les mans i se m’han escolat entre els dits. I tinc les mans buides, com un paper en blanc. (p. 298) 1988 28 maig

No hi ha dubte que la tendència és anar cap a la normalització total i definitiva, i que la riquesa i la diferenciació la dóna, o la donara, el lèxic i les construccions. I mentrestant?

Vet aquí el problema, els dubte.

De tota manera si un valencià pot escriure “jo cante”, per què no puc dir jo “ell cante”?

Ell llibre d’en Coromines. Cinc línies, cinc, que em van entendrir. “… que a Mequinensa, Fraga, Calaceit o Areny es parla dels més bell i més pur catalanesc del món…”. Això és molt d’agrair. (p. 333).

[lletra a Rolde] Y mis textos, casi siempre emocionados, se debaten en esa dualirad tan difícil de asumir –la dualidad catalano-aragonesa-, sin traicionar patria y cultura, suelo y lengua. (p. 337)

[Carta oberta a la Comarca, ca. 1988 o 1989] (p 414) Un del Matarranya , si va Alcanyís, o a Casp o a Valdealgorfa, o a Castellseràs, no té problemes, cap inconveniència, només unacosa s’haurà de dixar al seu poble: La llengua. La llengua com un estigma, com una vergonya, haurà de dixar-se-la a casa.

Estem ara la ratlla de S. XXI –i estem en democràcia- i la nostra llengua està discriminada a la nostra pròpia comarca, al Baix Aragó Lo de l’imperialisme, annexionisme, pancatalanisme, són romanços, demagògia i mala bava, Coherència, comprensió, llibertat d’expressió i respectar la llei, és lo que fa falta.

Continuarem ignorant-la, la llengua, intentarem reprimir-la i ofegar-la entre tots? Entre els que no la parlen i els fa nosa, i els que la parlem i mos fa vegonya?

Tindre vergonya de la llengua que parlem és com avergonyir-nos de natres mateixos.

Us animo, doncs, a llegir l’epistolari desiderià. I a descobrir-hi noves citacions

Desideri Lombarte no és només escriptor. Ell mateix i els seus versos han esdevingut matèria d’escriptura. Francisco Javier Aguirre ha novel·lat la seva figura a la narració Germans del recull Los duendes del Matarraña.  Óscar Latas estructura la narració Malinconía, triste chuego amb molts fragment del poema lombartià Trist joc de comprar i vendre, i són molts els escriptors -poetes majoritàriment- que incorporen en les obres la persona d’en Lombarte o fan bandera dels seus textos –Àngel Villalba, Aurèlia Lombarte, Anton Abad, Hèctor Moret, Marià Lòpez Lacasa, Carles Andreu, Josep Miquel Gràcia, Juli Micolau, Tomàs Bosque, … i darrerament en una novel·la Ramon Mur.

 

El dia 12 del juliol del 2013 el profesor Joan Veny en rebre a la Universitat d’Alacant la Medalla d’Honor que atorga la Xarxa Lluís Vives va denunciar: el gran desficaci d’anomenar LAPAO la varietat catalana de la Franja: un poeta d’aquella terra, en Desideri Lombarte, ha testificat la seva permanència: “Quan no quedara res […]quedarà la paraula. Quedarà.”: la paraula de La Franja, viva, aromàtica, eterna, lluny d’etiquetes desvertebradores, fidels als orígens […].

 

Artur Quintana i Font

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s