El baríton “valent” del Liceu

LLUÍS SÁNCHEZ, UN BARCELONÍ ASSENTAT A BELLMUNT MOLTES TEMPORADES AL LLARG DE L’ANY

El baríton “valent” del Liceu

Ramón Mur

“Vostè és un valent, que fa cantar als altres”, li va dir el mestre Ricardo Bottino un dia de sacrificat i fins i tot tempestuós assaig. I va ser aquesta valentia la que va fer que Lluís Sánchez —un barceloní assentat a Bellmunt diverses temporades al llarg de l’any— pertanyés com a baríton al cor del Liceu de Barcelona durant més de 30 anys. Avui, Lluís gaudeix de la seua jubilació tant a la ciutat que el va veure néixer com al poble, on talment es banya a la piscina municipal els dies de més calor com es tanca amb la seua dona, ben proveït durant cinc dies de forta nevada, a casa del “carrer de les quatre cantonades”.

Tinc entès que vostè va néixer en plena guerra civil …
Segons el meu pare, vaig néixer perquè Franco es va aixecar en armes un mes tard. Vaig venir al món el gener de 1937. Per tant, quan va arribar l’anomenat “glorioso alzamiento” de juliol de 1936 jo ja estava en camí. No em van batejar fins als nou anys perquè vaig haver d’anar a una escola religiosa, encara que a casa no hi havia cap ambient religiós. Però, és clar, per estudiar en una escola de religiosos vaig haver de ser batejat. I la veritat és que vaig tenir sort amb els franciscans de Pompeia. Em van tractar molt bé, no em van tocar ni gens ni mica, una cosa que ara sembla està tant de moda explicar; i estic molt content d’haver-hi passat per aquell centre. La prova és que després vaig ser president de l’associació d’antics alumnes i fins als 30 anys vaig estar més o menys lligat a ells. Però per aquesta època vaig veure la llum i vaig deixar de creure. El capellà que em va casar em deia: “tu llegeix, que hi veuràs la llum”. Per desgràcia per a ell, la llum que vaig veure no era la que s’esperava. Així que avui sóc més agnòstic que ateu, encara que no ho tinc massa clar.

Vostè va començar a cantar a l’escolania dels franciscans-caputxins de Pompeia?
Sí, allà em van escollir per cantar al cor. Vaig estar des dels 10 als 14 anys. Ens enviaven a Núria un mes a l’any, per l’estiu. Allà vaig fer salut perquè jo vaig arribar a estar molt malalt. Patia de bronquitis i quan vaig tornar a casa, el primer any, el metge va dir: “aquest noi s’ha salvat”. Als 14 anys m’hi vaig posar a treballar en una botiga del passeig de Gràcia. Després de la mili, vaig entrar a una empresa de teixits i al poc temps vaig treballar com a representant. Durant uns anys vaig seguir cantant al cor de Pompeia fins que vaig passar a formar part del cor “Laudate” que dirigia el mestre Colomer. Quan em vaig casar l’any 1963, ja treballava com a representant però no estava assegurat i per aquest motiu vaig optar a una plaça al cor del Liceu perquè, tot i que cobrava una misèria, allà tenia assegurança laboral, encara que no podia prescindir de la meva feina de representant. Al Liceu vaig entrar als 30 anys, el 1967 i el vaig deixar el 2000. D’aquesta manera, vaig poder compatibilitzar el treball de representant amb la música i quan van fer fallida les empreses a les que representava, cap als anys 80, em vaig poder dedicar només al Liceu perquè, a més, aleshores ja es cobrava millor. Per aquells anys, el Ministeri de Cultura va entrar a participar en la gestió i els sous van arribar a ser magnífics.

Vostè ha cantat sempre de baríton?
Sí, en aquesta veu em movia sempre bé. No he estat mai solista perquè no he tingut una veu enlluernadora … Un dia el mestre Ricardo Bottino, un gran director italià, es va emprenyar amb mi i em va escridassar: “la tua voce non vale niente”. I jo li vaig contestar: “Doncs si la meva veu no val res per què em va escollir vostè?” “Perquè ets valent i fas cantar als altres”, em va respondre.

Manté alguna vinculació amb el Liceu?
No, no. Algunes vegades ens envien invitacions per als assajos generals, però res més.

Vostè va haver de viure de prop l’incendi de 1994, oi?
Sí, sí, jo aleshores pertanyia al cor del Liceu i vaig poder veure com es cremava. Allò va ser un desastre. Havien tret la protecció en altres funcions anteriors, no l’havien tornat a posar i …, doncs mira, es va cremar. No sé si es va cremar o el van deixar cremar. Però, oficialment, es va cremar. Va ser un accident, vaja. Jo tenia por perquè en la funció en què es va cremar, encara que no va tenir res a veure, hi havia una escena on es cremaven llibres en públic. Al primer assaig, ja es va fer foc sense cap protecció. Ens varen queixar i varem demanar que hi hagués dotació de bombers per a l’assaig general, tal com es va fer. Això dóna una idea de com es feien les coses.

Al 1860 va haver-hi ja un altre incendi al Liceu de Barcelona …
Efectivament, i el van refer en un any. En canvi, després de l’últim sinistre de 1994, van trigar cinc anys en rehabilitar-lo. Van haver de posar-se d’acord, perquè hi va haver qui va proposar traslladar-lo de lloc. Però es va reconstruir al mateix emplaçament i, des de l’exterior, pràcticament està igual que abans.

De quin any és l’edifici original?
Es va construir, si no m’equivoco, el 1847. Està situat a la Rambla, entre els carrers de Sant Pau i Unió, una mica abans de la plaça Reial. La veritat és que abans de l’incendi, el Liceu tenia moltes mancances que es van corregir amb la rehabilitació. El millor, ara, és el que està darrere l’escenari perquè hi ha un espai immens per al canvi de decorats. Abans hi havia obres que no es podien representar per falta d’infraestructura adequada, ara es pot posar en escena allò que es vulgui.

Des del punt de vista artístic i cultural, què representa el Liceu en la societat catalana?
Ara es pot dir que és, com el Palau, molt del poble, però li ha costat molt. Potser després de l’incendi es va democratitzar una mica, es van començar a fer més espectacles … Hi ha moltes combinacions d’abonaments, de manera que va molta més gent que abans, quan es feien tres o quatre funcions a la setmana. Ara en fan vuit o nou a l’any. Llavors començàvem la temporada al setembre i fins a primers de febrer fèiem uns 22 espectacles.

El cor del Liceu donava també concerts fora de Barcelona?
Algunes sortides es feien, però no eren molt freqüents. La nostra activitat al cor es restringia pràcticament al Liceu. Quan es va cremar, varem donar concerts a Santiago de Compostela i Burgos on recordo que varem cantar la Novena Simfonia de Beethoven. Al principi, quan cobràvem tan poc, es muntaven concerts, no amb tota la coral sinó amb una part dels cantaires i així recordo que varem estar a València i a Saragossa.

De quants membres es componia el cor?
Quan vaig entrar jo, el 1967, érem 60. Però quan va venir el mestre Gandolfi, que va ser el millor director de tots els que varem tenir, arribarem gairebé al centenar. I per a algunes obres venien reforços i llavors es superava el centenar de cantaires. La meitat més o menys d’homes i dones. Gandolfi tenia per als assajos un ajudant, el mestre Vittorio Sicuri, un altre gran director, però el toc final el donava sempre Gandolfi. Amb ells el cor va arribar a sonar … anàvem camí de ser dels millors cors d’Europa. Després els projectes es van retallar en tots els aspectes i crec que el prestigi va decréixer. En canvi, avui són menys cantaires però molt millor preparats que a la meva època perquè avui cobren molt bé, encara que també se’ls exigeix molt.

Quines obres recorda especialment d’aquelles que va interpretar?
Doncs recordo que varem aconseguir un gran èxit amb el “Moses und Aaron” d’Arnold Schoenberg, encara que mai no va ser una de les obres que jo, particularment, més vaig gaudir. Puc citar també a “L’elisir d’amore” de Donizetti, “La forza del destino” i “Rigoletto” de Verdi. Bé, de Verdi em va agradar gairebé tot. De Rigoletto, tinc una anècdota difícil d’oblidar. El tenor suec Nicolai Gedda [Estocolm, 1925], molt conegut en el món de la lírica, era l’estrella de la funció i, de sobte, va deixar anar un gall impressionant, quan ningú s’ho esperava. El públic va ser respectuós i no va xiular perquè es tractava d’un dels tenors més famosos del moment, però tal vegada un xic gran. El cas és que, quan va caure el teló, aquell senyor es va quedar abatut, assegut en un dels esglaons de l’escala que hi havia per els canvis dels decorats i vaig tenir la temptació de seure al seu costat i prendre-li de la mà. Però no ho vaig fer, no em vaig atrevir. I sempre m’ha quedat a la memòria aquesta mala consciència. Aquell home estava tan desolat que tant m’hagués pogut donar un cop de peu com sentir-se reconfortat amb la solidaritat mostrada per un dels cantaires del cor

Vostè creu que ara el Liceu s’hi ha democratitzat i és menys elitista que en altres èpoques?
Sí, crec que sí. Tot i que, també és veritat que en altres temps el públic entenia més que ara. Jo crec que avui el públic no està educat musicalment i ho accepta tot.

Com és possible que el públic sigui menys entès quan els músics estan més preparats que mai?
Hi concorren molts aspectes. Per exemple, els cantors del cor estan preparats com mai abans ho van estar, però és que avui el que mana, fins i tot en l’agrupació coral, no és el director musical sinó l’escènic. Avui hi ha alguns muntatges que són tot menys artístics. Al final, jo em vaig jubilar amb ganes de jubilar-me. Per cert, m’has preguntat sobre les millors obres però caldria parlar també dels millors directors. Vaig tenir la sort d’haver estat dirigit per Riccardo Mutti, només en una obra, llàstima. Només amb quatre tocs, ens va posar a dalt de tot. Quan cantàvem amb bons directors en gaudíem força.

Què cors l’han impactat més?
Home, jo crec que a Espanya l’Orfeó Donostiarra és el que se’n porta la palma, encara que no he tingut la sort d’escoltar-lo en directe, només en gravacions. El seu director actual, José Antonio Sainz Alfaro, va venir a dirigir-nos al Liceu en una ocasió, durant un dels meus últims anys.

¿Escolta molta música?
Sí, tota la que puc. I llegeixo sempre amb música de fons, encara que si escolto una òpera coneguda mentre estic llegint, em distrec de la lectura. Llegeixo tot el que puc, més narrativa que assaig, tant en castellà com en català. Si puc, m’agrada llegir en l’idioma original en el qual el llibre va ser escrit.

De què neix la seua relació amb Bellmunt?
A través del meu sogre, que era germà de la dona d’un bellmuntà que acaba de morir, Miguel Guimerà. El meu sogre va comprar una caseta a Bellmunt i des de llavors varem venir, durant un temps, vuit o deu dies de mitjana cada mes. Ens agrada molt. Al poble ens va agafar la gran nevada del mes de gener passat. Varem estar gairebé cinc dies sense sortir de casa.

Li agrada el català d’aquests pobles del Mesquí?
I tant! És clar que aquí es parla un català preciós, encara que ja he deixat de ficar-me en discussions sobre la seva denominació. El cas és que es parli perquè és una meravella.

Per tornar al principi, la vocació per la música va néixer a vostè a l’escolania dels caputxins de Pompeia?
No, no. A casa, la meva mare cantava tangos i el meu pare, sarsuela.

Com es guanyava la vida el seu pare?
Treballava al taller de la rotativa del Diari de Barcelona. A més, teníem un quiosc de venda de premsa a Gràcia, que ja no existeix. El meu pare descansava els matins perquè, és clar, treballava de nit, crec que entrava a la una de la matinada. Recordo que com jo era molt pixaner, quan ell se n’anava a treballar, em despertava per fer pipí.

Els seus pares van arribar a sentir-lo cantar?
Sí, almenys una vegada. Però va ser en l’època del Cor “Laudate”, que dirigia el mestre Colomer. Era un concert de música sacra. Cantarem nou motets per al sermó de “Les set paraules” de Tomás Luis de Victoria i de Giovanni Pierliugi da Palestrina, músics del Renaixement que m’agradaven força. Al final del concert, el meu pare em va dir: “el que heu cantat estava molt bé, però l’altre es feia molt pesat. I, de totes maneres, segur que gaudíeu més vosaltres cantant, que els que estàvem a baix escoltant “. És molt possible.

(Entrevista que sortira en ‘Temps de Franja’ al gener de 2011)El baríton "valent"

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s